Veus que demanen respostes

La queixa ha de ser consubstancial al ser humà. Segurament perquè sempre busca remeis a les seues limitacions i necessitats. I busca remeis perquè pensa que els mals tenen solució. El problema apareix quan eixos remeis que busca no es troben al seu abast, encara que potser sí que es troben a l’abast d’uns altres. Aleshores, la queixa, que és una petició, pot desembocar en el buit, bé perquè ningú l’escolta, bé perquè els qui l’escolten no poden o, pitjor encara, no volen respondre.

Les veus que clamen demanen respostes. Hi ha clams, reclamacions, que tenen les seues raons i són molt assenyades. El problema apareix quan estes raons o no són compreses, o són mal interpretades, o no convencen els qui tenen capacitat de resposta. Quan qui té bones raons no troba respostes, pot alçar encara més la veu o, pitjor encara, acompanyar el reclam amb accions violentes. En qualsevol cas, una reclamació no satisfeta és l’embrió d’un possible enfrontament.

Ocorre també que les veus que clamen poden provindre de diferents llocs o persones i reclamar coses diferents. De nou ací tenim una altra possible causa d’enfrontament. Els emigrants demanen pa. Però els qui escolten la petició poden demanar guardar per a sí el pa que ells s’han guanyat. És evident que, almenys, d’entrada, els que arriben encara no han guanyat res. Eixos que no han guanyat res poden clamar perquè els donen els mitjans per a guanyar-ho. Sempre és possible contraargumentar que no hi ha mitjans suficients per a tots.

Els emigrants demanen hospitalitat. Però el que ocupa una casa té bones raons per a considerar que és només seua i, a més, que l’espai de la casa és limitat i que a penes cap ell i la seua família; i, per tant, té bones raons per a reclamar que li entreguen una casa més àmplia. Tots tenim bones raons, però si a més tenim bon cor, els que pretenem conservar per a nosaltres sols la nostra casa, ens mourem per a reclamar a les autoritats espais d’acolliment, que no són propietat de les autoritats, sinó de tots els bons ciutadans que els sufraguen amb els seus impostos.

Les raons de l’interés i les raons de l’amor

Davant de les veus que clamen cal anar més enllà de les raons i dels arguments. Perquè hi ha raons i arguments per a tot. Desgraciadament cada vegada em convenç més que totes les raons són interessades. I quan es tracta d’interessos cadascú sol mirar pels seus. Llàstima que, en moltes ocasions, estos interessos propis, estan condicionats per allò que el cristià diu pecat. Una traducció secular d’esta mala manera d’entendre l’interés propi seria la curtedat de mires. Quan l’interés propi es limita al que soc i tinc, aleshores és un interés curt. Quan l’altre és també el meu interés i la necessitat de l’altre és també la meua pròpia necessitat, aleshores hem superat el pecat i entrat en l’àmbit de la gràcia. Una traducció secular de la gràcia seria entendre l’interés en sentit ampli, deixant de mirar-me només a mi mateix, per a vore en l’altre una prolongació de la meua pròpia humanitat.

Per a anar més enllà de les raons i dels arguments cal entrar en el terreny de l’amor. Amor no és ingenuïtat. L’amor és lúcid. Però el que, sobretot, no és l’amor és indiferència. Hui hi ha poca ingenuïtat, però molta indiferència. Posem com a exemple la qüestió ecològica. Aquells que es neguen a escoltar les veus que, com va fer el papa Francesc, advertixen contra la degradació de la naturalesa i fan notar que les males conseqüències d’eixa degradació les patixen els més pobres, només pensen en el seu interés immediat, de manera que les seues finances i els seus rèdits els impedixen vore l’economia real, el dia a dia dels qui tenen dificultats per a arribar a fi de mes.

Sínodes, llocs d’escolta

En estos moments el Pontífex Romà ha convocat un Sínode sobre l’Amazònia. Quan este article isca, potser el Sínode romà estarà avançat i acabat. Segurament en este Sínode s’hauran tractat problemes molt seriosos, que tenen a vore amb la vida i la dignitat dels pobles indígenes, que patixen l’explotació de les seues terres per grans companyies occidentals, davant de la indiferència de governs locals, o pitjor encara, davant de les raons interessades econòmicament dels governs locals. Sens dubte, també es tractaran en este Sínode qüestions relacionades amb la vida litúrgica, i la formació humana i espiritual de les comunitats cristianes. No cal vore ací, pel que fa a la dignitat humana i a les necessitats religioses de les persones, cap oposició. Els dualismes no són cristians. Déu estima la persona tota sencera, cos i ànima, cor i voluntat. El que té a vore amb el cos afecta l’ànima, i el que té a vore amb l’esperit repercutix en la carn.

Un altre Sínode més pròxim és el que ha convocat el nostre arquebisbe, per a convidar els cristians a caminar junts en la nostra diòcesi de València. Segur que ací se sentiran veus. És d’esperar, i eixa és la bona disposició dels responsables eclesials (que en el fons som tots) que seran escoltades i ben escoltades. En tot cas, no hem de desaprofitar l’ocasió que se’ns oferix per a alçar la nostra veu i exposar, amb tota normalitat i fraternitat, les qüestions que ens preocupen.

Però si volem que la nostra veu es convertisca en un clam responsable, cal que sapiam aportar també solucions realistes i comprendre que potser hi ha altres punts de vista diferents dels nostres. Els diferents punts de vista no tenen per què separar-nos. Al contrari, si els escoltem amb atenció, ens enriquiran. Les diferències, a l’Església, mai es donen a propòsit de l’Evangeli, sinó de les aplicacions de l’Evangeli a situacions que no tots jutgem de la mateixa manera. En tot cas, els Sínodes són una oportunitat. Hauríem d’aprofitar.

El paisatge social s'ha cobert de crits i de sorolls, que sol·liciten ser atesos; cada matí s'anuncia en la ràdio que el poder de la veu t'acompanya i t'informa a canvi de la teua lleialtat; molt prompte observes que les veus estan orquestrades per interessos econòmics, polítics, socials i ideològics que intenten influir sobre les maneres de pensar, sentir, estimar, consumir i actuar. L'atmosfera està tan saturada de sorolls que es fa difícil percebre les veus més enllà del poder. En este context es convertix en un imperatiu sinodal diferenciar els missatges dels sorolls.

D'altra banda, les mobilitzacions col·lectives trauen a llum multitud de planys que estan ofegats i silenciats per tant de soroll; si el poder de la veu disposa d'altaveus i s'escolta amb facilitat, els planys, per contra, caminen encapsulats, avancen amb lentitud i a penes s'insinuen com a «dolors de part» (Rom 8,22). Són planys reivindicatius que esperen ser atesos, dins i fora de les Esglésies, i responen a causes ignorades, a vides danyades, a expectatives defraudades o a drets xafats. En el moment actual, discernir la qualitat de la seua veu és una tasca ineludible per a acollir-les, acompanyar-les, potenciar-les i defensar-les; a més i més oferixen els planters, els marcs i els signes per a una nova evangelització. ¿És que totes les mobilitzacions són alliberadores? ¿Quines condicions han de tindre les veus col·lectives per a contribuir als processos d'humanització i a una societat desitjada per Déu? Suggerisc tres criteris per a discernir els planys actuals: el criteri de justícia, de coherència i d'efectivitat.

El mínim sentit de justícia acredita els crits de les vides danyades per les desigualtats socials, per circumstàncies adverses, per fragilitat personal o vulnerabilitat vital. La justícia no consent que unes vides siguen valorades i defensades mentre unes altres ni tan sols meresquen ser salvades del naufragi, ja que semblen estar fetes per a suportar la fam, la inseguretat, la violència i la mort. Sorprén que en un debat previ a les eleccions se silencien els planys dels immigrants i s'ocupe només del crit sobiranista. No totes les veus, que criden i gemeguen, són alliberadores ni mereixen crèdit; hi ha crits homòfobs, racistes, misògins, que ofenen la dignitat humana. Només les mobilitzacions, que reconeguen la centralitat d'estoscrits, porten la pau en context de guerra, la llibertat en circumstàncies d'opressió, la fraternitat en societats excloents i la cura de la terra davant la destrucció sistemàtica de les condicions de vida. Són veus que s'autentiquen si aspiren a maximitzar el bé comú i minimitzar el sofriment. Quan la centralitat de la vida se substituïx pel benestar de la classe mitjana o per la seguretat ciutadana, minimitzar el sofriment evitable és un criteri de justícia. Entendre les exigències de justícia no és un exercici solitari sinó que hauria de ser el focus prioritari del sínode. Avançar la justícia requerix el raonament públic, arguments diferents, perspectives divergents i consensos en cada tema sense necessitat de renunciar a les visions en pugna.

Al costat de l'enfocament de la justícia, les veus, que criden i gemeguen, només són coherents si es vinculen mútuament. La connexió enfortix el crit mentre la desconnexió el convertix en cacofonia. Si el crit de la terra no s'alia amb el clam dels pobres, serà una simple guinda en el benestar dels poderosos; si el crit dels pensionistes no es vincula amb la inquietud dels jóvens «mileuristes» serà un exercici egoista. Si el clam de les persones migrants no atén la transformació dels seus països, només consolidarà el capitalisme mundial. Si el crit de la dona no incorpora el clam del xiquet, es consumirà en les seues pròpies contradiccions. Si les mobilitzacions sobiranistes no s'acompanyen de la defensa dels qui estan pitjor situats, no serà més que la secessió dels rics. Esta connexió entre els diferents crits requerix el discerniment sinodal per a enfortir cadascun dels crits particulars i corregir la parcialitat de cadascun. De la mateixa manera que un bou només és perillós quan es troba sol, així les llibertats i els drets no suporten créixer cadascuna pel seu compte, més aviat es requerixen mútuament. ¿On va el dret a la supervivència si no s'acompanya del dret a participar amb la pròpia veu en la comunitat? ¿De què serviria el dret a l'autodeterminació si no fora una via per a la solidaritat? ¿De què servix proclamar que només existix «una única forma de matrimoni natural» si amb això només s'aconseguix augmentar el sofriment d'una part de la població?

L'enfocament de justícia i de connectivitat es completa amb la pregunta pels resultats efectius. Si no es traduïxen en pràctiques transformadores en l'àmbit personal, en el comunitari i en l'espai públic es construirà sobre «arena»? (Lc 6,48) Els crits que no posen els peus en la terra fabriquen frustracions. Només aconseguiran resultats si mantenen la doble lleialtat a l'ideal somiat i a les persones de carn i os. Només s'acrediten si no s'alien amb les proclames abstractes ni amb les declaracions retòriques ni amb el ranci pragmatisme del «hi ha el que hi ha». L'efectivitat del plany es desplega en pràctiques coherents. El crit ecològic ha de confirmar-se en la gestió quotidiana del fem; el crit feminista es verificarà diàriament en la igualtat de tracte en la criança, en la cuina, en l'empresa, en el servici públic; el crit contra la pobresa s'instal·larà en el menjador de cada casa i en la compra diària en el mercat. Del discerniment s'espera que espenten la història cap avant encara que siga un mil·límetre, sense oblidar el pes i la densitat del camí.

Per a significar l'efectivitat, el crit en les mobilitzacions col·lectives s'agermana simbòlicament amb les mans que s'alcen, s'agiten, pressionen, es tanquen i a vegades amenacen. Complixen la doble funció de les mans, d'una banda miren cap amunt obrint horitzons i perspectives de futur, i per una altra eixes mateixes mans miren cap avall, s'agafen entre elles per a significar empara, recer i protecció. Mantindre el doble significat de les mans acredita l'efectivitat alliberadora del clam.

Així mateix, si una demanda col·lectiva destruïx la responsabilitat personal, no mereix ser atesa. Quan la culpa es deriva cap a fora, siga l'Església, la política o el sistema, només s'aconseguix enfortir la identitat de víctimes, que crea dependència. La psicologia de la víctima no accepta la seua culpabilitat sinó que la deriva cap a fora i destruïx la responsabilitat personal. Farà bé el sínode diocesà d'estalviar-se diagnòstics apocalíptics i discursos victimistes sobre la situació actual i proposar camins modestos, reals i efectius en la lluita contra el sofriment evitable i en la promoció de l'Evangeli ací i ara.

El dia 11 d’octubre va tindre lloc en la Facultat de Teologia de sant Vicent Ferrer de València una conferència del doctor Eloy Bueno de la Fuente (Facultad del Norte de España, seu de Burgos), amb el títol «El mes missioner extraordinari: una provocació per a la teologia i la pastoral».

L’exposició va girar al voltant de la certesa que la gran qüestió teològicopastoral continua sent l’anunci de l’Evangeli a tot el món. «La missió de l’Església està encara en el començament» (Redemptoris missio).

Eloy Bueno es va centrar en assenyalar els reptes que ha plantejat el mes missioner, tant en la teologia com en la pastoral ordinària, ja que el papa Francesc ha insistit que tota l’activitat de l’Església tinga un paradigma missioner. El ponent va anar interrogant la sala: «¿No està descendint i debilitant-se el fervor missioner de l’Església? ¿Per què es debilita? ¿Perdem molt de temps en discussions estúpides?». I ell mateix afirmava: «La missió ens pot alliberar de les obsessions que a vegades configuren la vida eclesial. L’Església es rejovenix amb la missió. El papa Francesc ens demana una purificació evangèlica...»

La conferència està tota ella en la web i es pot trobar fàcilment (https://youtu.be/8Hf3XaonbMk). Però, anem allà.

Va resultar molt oportuna la intervenció, al final de la ponència, que el bisbe Javier Salinas –assegut entre l’auditori– va expressar en veu alta: «Gràcies per la conferència que il·lumina. Crec que vivim a vegades en una dinàmica de gestió que no ajuda al desenvolupament de la nostra vocació i missió. En principi, en ser elegit com a pastor de l’Església estaves convençut que la teua destinació era comunicar l’Evangeli, un Evangeli que transformara la vida dels altres, participant en el somni missioner d’arribar a tots. Però en la vida corrent massa vegades els pastors tenim la temptació d’haver-nos convertit en simples gerents d’activitats, i d’haver perdut la il·lusió...». I afegia el prelat: «La il·lusió s’aferma amb missió de projecte, amb mística trinitària, amb diàleg pastoral, convergint amb els altres; no amb una mentalitat de repartiment de poder».

El bisbe Salinas amb la seua intervenció ens feia intuir els perills del funcionariat, als quals sovint al·ludix el papa Francesc, quan comenta «que els sacerdots no hem de ser funcionaris o empleats que reben, per exemple, de 19.00 a 20:30 h.. Ja tenim molts funcionaris bons que fan el seu treball, com han de fer els funcionaris. Però el capellà no és un funcionari, no pot ser-ho».

Al final de la conferència em vaig acostar a saludar el ponent i a donar-li les gràcies al bisbe Salinas per la seua aportació. I és que sovint em pregunte: ¿Per què participa tan poca gent en les activitats formatives que organitza la Delegació de Missions? ¿Tal vegada siga perquè ens falta la passió missionera que ens faça sintonitzar més i millor amb el secret de l’espiritualitat missionera? ¿Som els preveres més funcionaris que missioners?

La proximitat del bisbe Salinas va apuntar molt bé amb el seu comentari senzill; «barat» deia ell, de forma modesta. És decisiu que desenvolupem la idea que el sacerdot no és un gestor-funcionari, és algú apassionat que es commou davant de les necessitats dels hòmens; i es posa en acció per a iniciar processos... No som, ni hem de ser funcionaris de les coses divines. La missió mobilitza, no paralitza. Cadascú podem viure enèrgicament la pròpia vocació personal i la missió si l’experimentem primerament com a crida i rebuda del mateix Senyor Jesús. La institució ve després, carregada d’incomprensions.

I compartia, breument, amb don Javier: «Que la institució no ens tracte com a funcionaris, als pastors de l’Església. La pròpia vocació i missió es realitza fins i tot amb els nostres pecats. El primer i més important per a un pastor no és la gestió de fer “sínodes i altres històries...”, sinó escoltar el que l’Esperit diu als seus sacerdots. L’amistat sacerdotal és el primer i més important. Que se’ns pregunte què és el que l’Esperit et diu en la teua vocació i missió, i es tinga en compte... No estem per a fer “botifarres”, parlant clar: la missió no són números; la missió no és activisme; la missió no és proselitisme. La missió és procés pacient d’evangelització integral. Som pastors... Calen missioners ad gentes. Valorem el respecte recíproc a la vocació i missió de cadascú».

Manifestem la nostra gratitud per l’activitat organitzada per la Càtedra de Missionologia de la Facultat de Teologia, en col·laboració amb la Delegació de Missions de l’Arquebisbat de València i les Obres Missionals Pontifícies.

El somni missioner és l’única cosa que encara val la pena i és el que ens permetrà sempre conjuminar forces i superar qualsevol fatalisme i resignació. Felicitats per totes les activitats realitzades en la diòcesi en el mes missioner extraordinari. Felicitats al senyor Arturo García, president de la Comissió Diocesana de Missions. Felicitats al senyor arquebisbe-cardenal per l’estiu missioner que ha viscut. Felicitats a tots: som Església, som missió.