Quan una organització o institució constata una crisi de resultats segurament és perquè està desfasada en la seua estructura i funcionament respecte a les noves circumstàncies que influïxen en els seus clients o beneficiaris. En eixe cas només té una alternativa: renovar-se o morir. Només les persones i institucions que van preveure i van afrontar amb anticipació els canvis imparables de l’entorn, han pogut resistir-se a la ruïna o irrellevància total. Els responsables d'una església diocesana, han de triar un bon mètode i afrontar una renovació a fons dels objectius concrets ací i ara.

En el segle passat, quan es va haver de renovar la diòcesi (persones i estructures) per a respondre a l’aggiornamento del Vaticà II, el vicari capitular González Moralejo va promoure un ampli procés de revisió seguint el mètode de Pastoral dels condicionaments socials de Conjunt del sociòleg François Boulard. Jo vaig treballar a fons en això. Però no vos contaré batalletes.

Tenim una oportunitat impressionant en la renovació que proposa el papa Francesc. En l'Evangelii Guadium proposa que es donen en cada Església diocesana processos de discerniment: «exhorte també a cada Església particular a entrar en un procés decidit de discerniment, purificació i reforma» (EG 30). «[...] abandonar el còmode criteri pastoral del "sempre s'ha fet així". Convide a tots a ser audaços i creatius en esta tasca de repensar els objectius, les estructures, l'estil i els mètodes evangelitzadors de les comunitats. Una postulació de les finalitats sense una adequada busca comunitària dels mitjans per a aconseguir-los està condemnada a convertir-se en mera fantasia» (EG 33). En realitat no es parla en este document programàtic de sínodes diocesans, encara que esta fórmula no està exclosa si es tracta d'una busca comunitària i un procés de discerniment. En canvi, si el sínode consistix a dir amén a les propostes pel bisbe i el seu equip, estarà condemnat a convertir-se en pura fantasia.

Ja que als actuals responsables de l'Església els agrada envoltar-se d'experts seglars, jo propose utilitzar, almenys, el conegut mètode DAFO proposat per a l'anàlisi de qualsevol organització. Consistix a emplenar quatre caselles, amb la col·laboració de tots els que en formen part en els diferents nivells, en el nostre cas parròquies, moviments i diòcesis. Suggeriré algunes notes sobre cadascun dels apartats de DAFO que s'assembla molt a un altre mètode antic però molt eficaç: el de veure-jutjar-actuar.

DEBILITATS:

• Enorme descens progressiu de pràctica dominical i sacramental, sobretot entre els jóvens. Esta és una primera dada en què caldria aprofundir en general i amb detall, veent les causes i les conseqüències.

• Manteniment d'un sistema clerical (igual a funcionarial i patriarcal, per molt sacramentum ordinis amb què es vulga reforçar). Esta és la feblesa de fons, més que l'absència de vocacions o l'envelliment del clero, perquè impedix l'accés a la corresponsabilitat real de seglars i, especialment, de les dones.

• Irrellevància del missatge cristià que es presenta per falta de repensament a fons del que és l'Evangeli de Jesús (no sobre Jesús) i el llenguatge inintel·ligible per a la cultura de hui que es presenta (salvació eterna, redempció, santificació...).

• Els objectius prioritaris diocesans cap a un enfortiment de recursos i institucions confessionals (propietats eclesiàstiques, col·legis i universitat de l'Església, protecció legal a les pròpies instàncies morals) convertixen la diòcesi en aliada política de la dreta i adversària de l'esquerra i de tota la societat secular. El resultat és que l'Església està en el lloc més baix de la confiança que donen els espanyols a les institucions, a pesar o a causa de tanta riquesa i posicionament institucional.

AMENACES:

• L'accelerament exponencial del canvi. A vegades fa l'efecte que els responsables de les diòcesis confien que les aigües tornen a mare després de l'enorme tsunami històric que representen els últims decennis. No sols no hem arribat a la fi de la història, sinó que estem vivint temps en què l'amplitud mundial i els segles de permanència d'una institució no és una garantia de futur sinó una amenaça major per a un possible esfondrament colossal, com el d'aquella estàtua del Nabucodonosor que va interpretar Daniel. O com el de la colossal URSS fa ara 30 anys.

• Els avanços vertiginosos en les tècniques de la comunicació, de la informació i de la Intel·ligència Artificial estan portant-nos a un món en què la mateixa existència de subjectes humans, conscients i lliures, està a punt de desaparéixer. Com, en un altre aspecte, està en risc de desaparició la possibilitat de vida en el nostre planeta. En una situació com esta el fet de centrar els esforços en el proselitisme i en la fidelitat als dogmes i ritus de la tradició és un contrasentit, similar al dels músics que volien donar serenitat en l'afonament del Titànic.

• La impossibilitat de mantindre hui realitats de l'Església en ocult, malgrat els esforços per a imposar sigils i malgrat les campanyes per a manipular l'opinió pública. Esta és una gran amenaça per a una institució que guarda tant d'escàndol dissimulat en les seues entranyes: corrupció en negocis i sexe, carrerisme i nepotisme, patriarcalisme i repressió...

FORTALESES:

• L'esperit continua actuant en persones i grups menuts. La fe cristiana, personal i autèntica, continua present i pugnant en tots els llocs i ambients, tant en els específicament cristians com en els que semblen més laïcistes i allunyats. I, per descomptat, eixa fe que comença per reconéixer en cadascun i en les altres persones una espurna d'eixe Misteri que anomenem Déu és la fortalesa més gran en la qual cal donar suport a la Comunitat de creients. Caldria fer un inventari concret els grups i moviments que hi ha hui a València, prescindint de la seua tendència i de si tenen reconeiximent oficial o no. No estic al dia, però m'entendrix trobar sacerdots majors que van dedicar tota la seua vida a la pastoral, segons les indicacions dels superiors i el seu millor entendre. Sé que hi ha gent molt bona, jóvens i adults, en moltes parròquies i pobles, sobretot en Caritas. Encara que amb alguns sectors he estat més en contacte, sé que la força de renovació no està només entre els que participen en el Fòrum Cristianisme i Món d'Avui, en les plataformes contra els CIE o els desnonaments, en la HOAC o Pobresa Zero, en el Grup Cristià del Dissabte o en Cresol. Però totes estes persones i grups haurien de ser considerades com a motor de renovació i no elements estranys a la diòcesi.

• El gran llegat de l'Església són les paraules i els fets de Jesús. En ells podrà trobar en cada temps i també hui quina ha de ser l'actitud davant del proïsme que trobem ferit. I també la manera d'ordenar el pluralisme de carismes i parers amb atenció al superior carisma que és l'amor. Per a un problema molt difícil en les institucions, l'exercici de l'autoritat, podem dir que tenim la solució: qui es considere superior que se cenyisca el davantal i es pose a servir.

• La mateixa història de l'Església primitiva ens mostra que el mateix seguiment de Jesús es pot encarnar en diversos tipus d'institucionalització comunitària. En l'Església han sorgit sempre amb força els carismes, moviments de renovació com el de Francesc en el segle XIII. La novetat és que últimament han sorgit en la catòlica reformadors crítics de les estructures de poder que, a més, són papes, com Roncalli i Bergoglio. És una bona fortalesa, no? Però la renovació exigida de la institució no depén només d'ells. Això no es fa per decret, perquè aniria contra la mateixa renovació en l'esperit de Jesús.

OPORTUNITATS:

• Un primer instrument per a trobar el camí de superació de les febleses i amenaces està ja ací: els consells diocesans que es van proposar en el Vaticà II i han de ser revitalitzats amb elecció seriosa dels membres i escoltats per l'arquebisbe i l’equip episcopal. Em referisc al consell diocesà del presbiteri, al consell de laics, al de religiosos i al consell diocesà de pastoral confluència dels altres tres. L'arquebisbe i el seu consell haurien de recollir sempre el que sorgira allí. Sense el poble de Déu així representat l’acció caurà en el buit.

• Hi ha una necessitat de posar tots els recursos materials i personals de la diòcesi al servici dels més necessitats de dins i de fora de la diòcesi i no a l'enfortiment institucional de si mateixa. S'han de fer prevaldre les accions de justícia i solidaritat, promoure i ajudar organitzacions que treballen per una major justícia social i acolliment de les víctimes de guerra i desigualtats, que és hui el problema de major urgència. I amb un lema sempre: fer tot el bé als altres, però no per a després presumir d'això i demanar diners. Si es diu que l'Església dona suport a Caritas, cal dir sempre que dona suport més encara a un canal de televisió d'orientació dretana. Qualsevol ocupació propagandística de la caritat efectuada perquè augmenten els donatius, és senzillament una profanació. Oportunitats té l'Església de tornar a ser rellevant i ajudar a construir les persones lliures i justes que necessita la societat, però cal saber assumir les oportunitats i gestionar-les bé.

Què som com a cristians? Som cristians que pertanyem a una diòcesi del patriarcat llatí de l’Església catòlica. ¿Què vol dir això? ¿Vol dir que jo forme part d’una multinacional religiosa? ¿Vol dir que estic inscrit en una sucursal provincial d’un imperi? No, tot el contrari, però per a explicar el que vull dir cal distingir conceptualment entre la fe personal i la pertinença al grup.

La fe és una cosa estrictament personal, perquè naix de la mateixa llibertat humana. És clar que un no rep la fe perquè s’incorpora a un grup, sinó perquè, partint del que ha rebut, accepta ser seguidor d’eixa fe, en el nostre cas un seguidor de Jesús de Natzaret (açò passa amb totes les persones creients de qualsevol religió). Això no vol dir que el grup (la família, la comunitat parroquial, etc.) no haja sigut el que t’haja fet l’oferta de fe, però l’acceptació és de cadascú dels creients; una acceptació tan arrelada en el tarannà i en el psiquisme personal que fa que hi hagen tants camins i estils de seguiment de Jesús com el mateix nombre de creients.

Però el ser humà és un ser social i, contràriament a l’individualisme feroç que proposa el neoliberalisme actual, tots necessitem a tots (i ho diu un individualista impenitent). La nostra sociabilitat és tan pregona, tan profunda, que podem afirmar que l’evolució humana s’ha basat en ella i sense ella no haguérem eixit de ser uns pòngids més. Eixa sociabilitat arriba al més fondo en la persona humana (amb el procés educatiu de qualsevol cultura) i una de les coses que ixen d’eixa fondària és la fe. La fe, malgrat ser una experiència radicalment personal, no podria existir sense societat reflexiva i, per tant, simbòlica.

Efectivament, el grup social, com he dit abans, ens fa la proposta de fe, ens educa en ella, ens dona els instruments per a viure-la, ens acompanya en eixe camí personalíssim. Estic parlant de tota classe de creença religiosa i no sols de la cristiana, sabent que, a més, la nostra fe ens diu que la comunitat cristiana no solament ens fa una proposta i dona una educació d’eixa fe, sinó que és la que ens dona la gràcia, la força de l’Esperit a través de la pregària i de l’acció sacramental.

Aleshores, la meua experiència de fe és absolutament personal, però per tal que no em tanque en les meues manies i quimeres, per tal que siga una fe en creiximent, en conversió permanent segons la Bona Nova, per tal que siga una fe crítica, li cal la societat, li calen els altres que també creuen el mateix que jo.

Però eixa societat no és neutra ni angèlica, és una societat arrelada en una geografia territorial, on s’assenta, en una cultura que naix precisament del fet d’humanitzar tal espai de la terra, en una tècnica que canvia contínuament al llarg de la història. És una societat local i localitzada i en ella es predica (per gent de la terra o de fora) una fe que uns accepten incorporant a ella la seua existència, però tal grup de fe que naix lentament té com a base la cultura pròpia, la visió del món, de la seua societat.

Clar que també la fe, al formar part d’eixa cultura, la va il·luminant (és la missió de la fe), la va assaonant i la va transformant perquè en introduir-se en ella es convertix en un poderós element més del canvi al qual tota societat està destinada si vol sobreviure. Així..., quan en este grup cristià comença a organitzar-se i a créixer bastant, els que tenen la missió (poder que ha canviat al llarg de la història) d’inspeccionar, «episcopar» la fe, consideren que eixe territori té prou arrels, capacitat i organització pròpia, la constituïxen diòcesi, Església local determinada en un territori, i se li dona un pastor que estiga en comunió amb totes les esglésies per la «traditio» apostòlica i, a la vegada, tinga cura d’eixa església diversa fent-la créixer precisament en les seues pròpies condicions. La diòcesi no naix, per tant, de dalt, del poder centralista d’un imperi religiós, sinó que es forja des de baix i està íntimament arrelada en la cultura d’eixe territori. Naturalment eixa cultura se sembla sempre prou a la dels territoris adjacents, però sempre té un alé propi que la distingix de les altres. Això és el que passa encara en els països de missió o en els nous territoris repoblats.

Sí, amics meus, la diòcesi es forja des de baix i el seu esdevenir ha de romandre sempre arrelat en eixa cultura i en eixe territori. Ja sé que hi ha una pretensió centralista que vol fer de les esglésies locals unes sucursals de l’imperi religiós i que eixa pretensió ocupa massa espai en algunes ments d’il·lustres poders eclesiàstics i també sé que tal pretensió quasi s’imposa definitivament en algú moment de la història catòlica (per exemple, en la segona mitat del segle XIX), però gràcies a Déu no ho han aconseguit.

Perquè la fe de cadascú dels fidels puga entrar en el camí de conversió ha de ser una fe crítica, arrelada en la seua cultura i que vulga participar en la construcció del Regne, universal, sí, però en el sentit que ho facen totes les cultures humanes sense que cap en quede exclosa, no en el sentit d’unificar les mentalitats reduint-les a una sola manera de pensar. Un Regne que es va fent en cada lloc amb el desenvolupament de cada cultura (açò donaria per a escriure molt) i esta és la missió de cada diòcesi.

Vaja de pas, ara que es promociona un congrés del laïcat, que si volem un laïcat que es faça present en la vida social ha de ser un laïcat amb una fe d’esta mena i no uns cristians que només reproduïsquen les consignes dels pastors.

Nosaltres pertanyem ara a la diòcesi de València (arxidiòcesi). Podríem formar una sola diòcesi del País Valencià o podria haver-n’hi més de les que són actualment a la Comunitat, perquè la història ha fet el seu camí amb les pretensions polítiques i financeres, però nosaltres ara tenim la de València com la nostra Església local i l’hem d’amar, defendre, fer-la créixer, i continuar la seua magnífica història de santedat; però açò, al meu entendre, només es fa partint des de les condicions humanes dels que l’habiten de tal manera que la fe de cada fidel, que és el que compta, puga fer les obres que demana el Nostre Senyor en la seua proposta i que depenen de la llibertat de cadascú, que serà jutjada. ¿De què val una llibertat que no és jutjada pel que ha fet?

‘La Iglesia tiene nombre de sínodo’, así es como San Juan Crisóstomo define a la Iglesia, porque ser Iglesia es caminar juntos, que es lo que significa sínodo (syn-ódos). Caminar juntos es decidir conjuntamente, compartir las decisiones, vivir en comunión lo que a todos nos afecta. Caminar juntos es sentirnos una comunidad que afronta los problemas y los pone en común. Caminar juntos es corresponsabilizarnos de las circunstancias. Por eso, tras el Concilio Vaticano II, se instauró la forma sinodal como modo de tomar decisiones sobre problemas específicos que afectan a la Iglesia universal o las iglesias particulares, sínodos en los que ordinariamente participaban obispos o especialistas invitados por ellos, generalmente varones, que deciden por todos y por todas las católicas. El número de mujeres invitadas a los sínodos es exiguo, en comparación con el número total que representan en la Iglesia, pero aún peor es que no tengan voto en decisiones que les afectan, lo que mengua el carácter sinodal de la Iglesia al excluir de las decisiones a la mitad, al menos, de las personas que se ven afectadas por esas decisiones.

Como un fruto positivo del pontificado de Francisco, la Iglesia intenta ser sinodal en todas sus formas de organización. La convocatoria de distintos sínodos por parte de Francisco en los que no solo ha invitado a los obispos, sino que ha pretendido que sea el pueblo de Dios al completo el que participe mediante una consulta general antes de tratar los problemas en la reunión de los obispos, manifiesta la voluntad de reencauzar a la Iglesia por el camino de la sinodalidad. Es necesario, para ello, acostumbrar al pueblo de Dios a participar en las decisiones, dando una opinión que nunca se le pidió, y que por ello le resulta hoy tan extraño a su forma de ser Iglesia. Hasta no hace mucho bastaba con contestar ‘doctores tiene la Iglesia’, y con eso estaba todo resuelto, de ahí que sea necesario crear una estructura sinodal oficial que obligue a las diócesis, Conferencias Episcopales y a la misma Iglesia universal a respetar la forma sinodal como modo concreto de ser Iglesia, pues los tiempos en los que un grupo de elegidos decidían por todos deben quedar en el olvido. Lo que a todos y todas afecta, por todos y todas debe ser decidido.

El actual sínodo de la Amazonia, el que se anuncia en Alemania o el de Valencia, son oportunidades para que se visibilice la verdadera democracia eclesial, que nada tiene que ver con los votos, sino con el consenso, pero en la que la voz de todos, y de todas, debe poder oírse con claridad, hasta el punto de que se cree una estructura de decisión que implique la verdadera representatividad de la porción de la Iglesia convocada al sínodo, porque a un sínodo no está convocada una parte de la Iglesia, sino una porción, de ahí que esté toda la Iglesia representada, y no una parte de ella únicamente. Deben tener voz y voto cuantas personas sean elegidas para tomar parte en el sínodo, y deben ser elegidas aquellas que representen a la totalidad de los afectados y afectadas por las decisiones a tomar. De esta manera se asegura que la Iglesia camina conjuntamente, la comunión y la Tradición, que siempre fue una cuestión de todos los fieles, no de una parte de ellos. Recordemos, por ejemplo, que fue el pueblo fiel quien conservó la catolicidad en la península Ibérica cuando la jerarquía era mayoritariamente arriana. Solo si caminamos todos y todas unidos podremos ser y sentirnos Iglesia.

En el sínodo de la Amazonia y en el que se celebrará en Alemania, se tratan temas varios, pero hay uno que atañe especialmente a la constitución de la Iglesia: los ministerios. La Iglesia debe decidir, no ya si ordena varones casados o mujeres, sino qué tipo de ministerios están en consonancia con los orígenes de la Iglesia en el mismo Jesús, en su práctica. Las palabras de Jesús, según Lucas, en el momento eclesiológico central de la Última Cena, son la clave: ‘estoy en medio de vosotros como el que sirve’, como doulos-diakonos, es decir, como esclavo o sirviente. El ministerio es un servicio, Cristo está en medio como un sirviente, y sus representantes no pueden estar como jefes, dueños o señores. Los ministerios en la Iglesia representan a Cristo siervo, esclavo de la humanidad por propia voluntad, de ahí que lo importante es cómo se ejercen y para qué se ejercen, no quién lo ejerce. La Iglesia no tiene facultad para cambiar el ser del ministerio, pero sí la tiene para decidir quién lo ejerce, por eso, la enseñanza definitiva e irreformable es que la Iglesia se organiza según el ministerio de Cristo como servicio para la salvación del mundo; que ese servicio lo lleven a cabo célibes o casados, varones o mujeres es cosa que compete a la Iglesia decidir, de manera conjunta, en sínodo o en concilio. La actual organización de los ministerios forma parte de decisiones que la Iglesia ha tomado a lo largo de su historia, por eso son decisiones, todas, reformables. Lo único no reformable es la voluntad de Cristo de entrega incondicionada y el ser eclesial como comunión de todo el pueblo de Dios.

Me refiero al que ha concluido el 27 de octubre en Roma, el Sínodo Panamazónico. Quienes pretendían solamente ver cómo quedaba el asunto de la ordenación de las mujeres han hecho el ridículo. Este Sínodo ha sido muchísimo más. Porque el papa Francisco ha dado voz a las gentes de la Amazonía y todo el mundo -varones, mujeres, obispos, sacerdotes, diáconos, laicos, consagradas- han podido expresarse con total libertad y sin recortes. El Sínodo ha hablado de una conversión integral. Convertirnos a Dios Padre Creador, a su Hijo Salvador por medio del Espíritu Paráclito.

Se han podido escuchar todas las voces, no solo unas cuantas. No solo la de los entendidos sino también la de las gentes que viven en la región amazónica. Es cierto que hay que promover algunos cambios pastorales en la Amazonía y en otros lugares. Hoy la Iglesia no pueden funcionar como antes. La Iglesia siempre es la misma y substancialmente no puede cambiar, pero sus formas y sus modos de hacer sí. La Amazonía comprende varias culturas. En el Sínodo se ha podido escuchar la voz de todas ellas, cada uno en su lengua, en su forma propia de hablar o de expresarse. Y ha habido escucha, respeto, comprensión, caridad.

Por supuesto la cuestión ecológica ha estado muy presente. Y en este sentido se ha valorado mucho todo lo que el papa Francisco escribió en Laudato Si’. Conversión ecológica integral: conversión a Dios, cuidado de la Creación, amor a todas las personas y respeto por todas, respeto por uno mismo y por la propia familia y cultura, por todas las gentes, por la vida naciente, la sufriente y la anciana, valoración de la mujer, etc. Hasta que todo tenga a Cristo como cabeza. Él es el único Señor, el Rey de los reyes y el Señor de los señores, y fuera de él no hay salvación.

También ha habido un apartado llamado conversión sinodal. La Iglesia es sinodal. Caminamos juntos y unidos en la misma fe, el mismo amor, la misma esperanza, siguiendo a Jesucristo, siendo discípulos-misioneros de su Evangelio, que ha de llegar hasta los confines del orbe.

Este Sínodo ha consistido básicamente en estos puntos. Ahora toda la Iglesia y todos sus miembros debemos asumirlos y hacerlos nuestros y ser solidarios con los que sufren; a veces no tienen ni para comer y a veces ni siquiera hay nadie que les anuncie el Evangelio o celebre para ellos la Eucaristía y los demás sacramentos. El Documento Final del Sínodo ha aparecido hoy 26 de octubre en las redes. Ahora esperaremos la Exhortación que el Papa hará pública tras la celebración de este Sínodo. Seguro que será muy enriquecedora para nosotros y para los pueblos hermanos de la Amazonía.

Hace falta que personas de España, de Valencia, de otros lugares nos ofrezcamos para ir allí a evangelizar y dejarnos evangelizar por aquellos hermanos nuestros. Hacen falta sacerdotes, consagrados y consagradas, familias cristianas, laicos (hombres y mujeres) dispuestos a entregar la vida en la Amazonía. Como también hacen falta sacerdotes, consagrados y consagradas, familias cristianas, laicos (hombres y mujeres) que sigan evangelizando Valencia, España, Europa, África. Es tiempo de Nueva Evangelización para toda la Iglesia, para hacer presente el reinado de Dios.