DIES 21 d´abril, Creativitat i innovació

He tenido la dicha de diseñar y ser el primer director de la maestría en innovación pastoral, a norma de ley. Su fundación se inscribió en el proceso de “una iglesia en formación de alegres discípulos misioneros” en Puebla, México (plan pastoral 2013) y su eficiencia terminal sigue siendo del 100% de graduados, ¡un éxito rotundo!.



A nivel de Iglesia, esta formación de formadores de alegres discípulos misioneros está enfocada hacia el futuro, hacia las nuevas generaciones. A nivel nacional, no solo está contribuyendo a la formación y fortalecimiento de capital humano de alto nivel, con titulados de posgrado universitario, sino que está creando un ecosistema de crecimiento de capacidades locales para el desarrollo regional sustentable e incluyente.

La “innovación pastoral” se inserta en la evolución de los conceptos de investigación, desarrollo e innovación (I+D+i), que provienen del mundo de la ciencia, de la economía y de la tecnología, respectivamente. Este trinomio reemplaza el antiguo binomio de I+D, y enfatiza una nueva y relevante función social mundial, mediante leyes nacionales y supranacionales, planes estratégicos, ¡y presupuestos económicos!.

Con ingenio y verdad, el político finlandés Esko Aho ha definido la investigación como “invertir dinero para obtener conocimiento” y la innovación como “invertir conocimiento para obtener dinero”, expresando así que el éxito económico de esta interacción conjunta repercute a nivel social, mejorando de la calidad de vida, salud, educación, servicios, etc. No en vano, los gobiernos nacionales se esfuerzan en incrementar el porcentaje de su PIB a este dinamismo social que fortalece su tejido productivo y aumenta su nivel competitivo. Esperamos (ardientemente) que algo así también suceda en la iglesia.

Si la I+D+i es una práctica reciente, la (I+D+i)iglesia es más nueva todavía y, quizá, está aún por estrenar. No solo por su reciente cuño sino por su dolorosa ausencia en las diócesis, conferencias episcopales y curia romana; pocas son las comunidades cristianas, asociaciones y movimientos donde este andar común de la humanidad esté permeando personas y organizaciones. Si estamos lejos de dedicar personas y estructuras a estas tareas, todavía estamos más lejos de destinar el uno por ciento de los ingresos totales, como mínimo. Y, evidentemente, esto reduce la vitalidad de la teología, el culto, la pastoral y los servicios. Es, pues, una hermosa asignatura… ¡pendiente!.

En (I+D+i) lo primero es el enfoque centrado en la persona. Ciertamente, la Iglesia católica sigue siendo líder en el enfoque centrado en el concepto de persona pero no basta, se trata de poner en práctica el enfoque centrado en cada persona real, singular. La mejor innovación no consiste en una transformación ideológica o tecnológica sino en una transformación de personas reales, singulares.

Segundo, la conversión institucional. En un mundo globalizado, las instituciones pequeñas y grandes tienen que mirar hacia fuera para sobrevivir, para adaptarse, y crear así su propio ecosistema de crecimiento. De suyo, la validación interna de un sistema solo se logra integrando elementos externos. Un día, por primera vez, aprendimos a leer y pareciera que es algo hecho de una vez para siempre. Sin embargo, la vida enseña que hay que des-aprender y re-aprender. Entre seres humanos, nada es de una vez para siempre; entre instituciones, es igual.

Tercero, la estrategia. La revisión de la literatura reciente sobre la reforma de la Iglesia católica pone en evidencia un discurso eminentemente doctrinal, lleno de buenas intenciones y con carencia de instrumentos de medición y evaluación. Mediante una consulta a expertos, una de nuestras investigaciones halló cuatro indicadores estratégicos enfocados en la estrategia y la visión, no en el control: sustentabilidad o gasto en investigación pastoral, nuevos productos y servicios pastorales, mejora interna de las organizaciones pastorales, aprendizaje e innovación en las organizaciones pastorales.

A nuestro hallazgo de cuatro factores críticos de éxito para la conversión pastoral ha seguido el diseño de su medición con indicadores y metas. El resultado final es un mapa estratégico anual, que diseña el futuro en forma dinámica, con metas alcanzables y es apto para la dirección y gestión del cambio en las iglesias. El valor añadido de la investigación es teórico, práctico y sustentable.

La construcción de un sistema de medición y evaluación añade valor teórico porque se enfoca en procesos clave: gasto en investigación científica y desarrollo experimental, creación de nuevas capacidades y competencias, formación y fortalecimiento del capital humano de alto nivel, sistema de innovación para un nuevo ordenamiento social.

La aplicación de un sistema de medición y evaluación añade valor práctico porque obtiene información precisa y confiable, principal objetivo de la investigación científica.

La combinación de teoría y práctica en un sistema de medición y evaluación añade valor sustentable porque anticipa el futuro de las organizaciones pastorales.

En conclusión, la Iglesia católica tienen todos los insumos necesarios y suficientes para implantar la reforma de la iglesia en esta generación. Lo que falta es voluntad política, es decir estrategia.

DIES 24 de maig, Les comunicacions socials

Per a no perdre’ns, necessitem la veritat de les bones històries (Papa Francesc), Però ¿què és la veritat? No ho va dir qualsevol. No ho digué cap d’aquells que omplin barres de bar i butaques de programes tòxics televisius. Ho digué Pilat, Ponç Pilat. El desconegut, misteriós i fascinant prefecte de la “provincia” romana de Judea fa dos mil anys. Em diuen Ponç, Ponç Pilat. Ens trobem en un dels moments més musculosos del relat de la passió de Jesús. En l’Evangeli de Joan ens apareix el moment en què Jesús manifesta que ha vingut al món per a donar testimoni de la veritat. ¿I què és la veritat?, respon Pilat. I el mal és que Jesús no respongué res... O no ho sabem. Un crac, el Ponç. La veritat. Volem saber «la veritat»... I el periodisme sembla que la busca... o no. La veritat... i la mentida. Eros i Tànatos.

La zoologia ens mostra que la mentida forma part essencial dels mecanismes de supervivència en els éssers vius. Des de l’insecte diminut que adopta l’aparença d’una fulla per tal de dissimular la seua presència davant dels seus agressors potencials, fins a arribar a les estratègies complexes de caça d’alguns felins. Fins i tot, els científics observen com alguns virus simulen ser una altra cosa per tal de passar desapercebuts dins del cos perquè el sistema immunitari no els detecte.

«Tots els cretencs mentixen», deia Epimènides, el cretenc. La seua paradoxa famosa (si dic la veritat, mentisc, ja que soc cretenc; i, si mentisc, aleshores dic la veritat) ha fascinat filòsofs i matemàtics durant segles. Un bucle infinit.

Fa 2.500 anys, els ciutadans mascles de l’antiga Atenes es reunien en un espai de debat a l’aire lliure, el Pnyx, la plaça pública originària. «Qui s’adreçarà a l’assemblea?», preguntava l’herald. I qualsevol ciutadà podia pujar a una plataforma de pedra i parlar. Era el principi de tots i de totes nosaltres. Ara les escales del Pnyx valen per a baixar «hòmens, dones i viceversa». No és una heretgia, és la modernitat. És la perversió d’una societat sobreinformada, mal informada, avorrida, intoxicada i, en última instància, lobotomitzada. Convertida en una massa domesticada.

Potser el secret és que no hi ha una veritat única: hi ha moltes versions de la mateixa veritat. Una veritat sempre constructiva, respectuosa, convivencial i honesta. Una veritat en la qual estem inclosos no només els éssers humans, sinó tot allò que ens envolta. Perquè amb la veritat ho dignifiquem tot. I amb la mentida destruïm el més profund de la humanitat: la seua solidaritat, allò que ens fa humans.

Recordeu? Molts de nosaltres vam viure una infantesa on la televisió començava a regnar als menjadors de casa. Havia substituït d’una manera silenciosa i discreta la ràdio, l’altra gran dama comunicativa de la nostra societat postmoderna. En aquella pantalla menuda començaven a existir els programes infantils. Un d’ells era Sesam Street, Barrio Sésamo. En un dels guions mostraven dos personatges: dins del cap de cadascun d’ells tenien dos volums, un cercle i un quadrat. La comunicació –i, per això, l’acceptació i el respecte mutu‒ es produïa quan tots dos havien compartit els seus objectes. Ara tots dos dins del cap tenien un cercle i un quadrat. Els dos personatges s’havien enriquit amb el fenomen de la comunicació. Tots dos s’havien ensenyat a «veure», a reconéixer i valorar l’altre. Però ha passat molt de temps des que aquells entranyables personatges començaren a omplir les nostres vides.

Este mes de maig l’Església de Roma celebra la 54a Jornada Mundial de les Comunicacions Socials. El papa Francesc ens proposa reflexionar sobre el tema de la narració. Perquè «per a no perdre’ns, necessitem la veritat de les bones històries». Les històries i les narracions que ajuden a construir, no a destruir. Que ajuden a retrobar les arrels i la força per a avançar junts. Des de la seua càtedra invita els mitjans de comunicació a construir una narració humana que ens parle de nosaltres i de la bellesa que posseïm, una narració que sàpiga mirar el món i els esdeveniments amb tendresa. Necessitem històries, relats. Des de fa més d’un milió d’anys que ens reunim a la vora del foc per a escoltar les històries que s’esdevenen en un dia ple de perills. Com ara.

Però la bona voluntat del papa Francesc possiblement no té en compte una cosa: que vivim en un món on la veritat compartida ha desaparegut. Que independentment de la confessió que professem vivim en un món laic cada vegada més superficial i banal, més insolidari. Un món on la ignorància és un valor, i la mediocritat i la mesquinesa monedes de canvi per a ascendir. Un món on els verbs «tindre», «posseir» i «consumir» han substituït el «compartir», «conviure», «ser» i «respectar». I la humilitat és un demèrit, no l’essència del benestar. Un món global on tenim de tot molt: fins i tot tenim una sobresaturació d’informació encunyada, fotocopiada, magnificada.

El periodisme escriu un relat de la realitat, però l’ha d’escriure d’una manera honesta, conscient, sense servilismes. De la mateixa manera, un periodista haurà de ser capaç de denunciar injustícies, de relatar abusos, de donar testimoni d’una realitat incòmoda i silenciada pel poder. I en la mesura que escriguen sobre tot això, la salut de la societat democràtica creixerà. Però si el desig de triomf, la banalitat, la por i el servilisme s’apoderen d’este col·lectiu la humanitat s’empobrirà i vindran moments de por, repressió i tristesa.

El món dels mitjans de comunicació pot convertir-se en un altre paradís de consum, en un parc telemàtic en línia, en un solar on tot és igual, on la informació fast food i la pornografia mediàtica distribuïda convenientment convertisquen la població en despulles de quiròfan intel·lectual. Estem arribant a un moment on –amb excepcions‒ els diaris perden el poder d’informar, mostren notícies iguals, precuinades, que no fan mal... On els telenotícies s’omplen de banalitats i d’espais comuns, sense cap referència crítica, sense cap respecte per una audiència cada dia més alienada... Davant de l’aparent explosió tecnològica, davant de la sorprenent varietat de canals, la informació es buida de contingut, es banalitza...

Veieu? És l’aparent diversitat de l’ecosistema informatiu. La quantitat de plataformes, de possibilitats, de finestres informatives és aparentment infinita: canals de televisió, emissores de ràdio, canals de YouTube, pàgines de Facebook i comptes de Twitter... Això, en un principi, ens fa sentir bé: pensem que si hi ha tantes possibilitats és que hi ha pluralitat; però no. En moltes ocasions, donen versions incompatibles de la realitat. Fan explicacions simples de problemes molt complexos, on la solució no és blanc ni negre. En el pitjor dels casos, alguns canals són uns autèntics amplificadors de mentides. Perquè no oblidem que la prioritat no és la pluralitat, ni la informació objectiva ni la llibertat de premsa o d’expressió: és l’ànim de lucre. És l’afany per vendre un producte polític. És la continuïtat en el poder. L’univers mediàtic s’ha convertit en una mercaderia, en un objecte més de consum. I de manipulació.

Amb molts dels mitjans de comunicació actuals «no es teixix la història humana, sinó que es despulla l’ésser humà de la dignitat». Uns mitjans de comunicació occidentals que han oblidat la veritat compartida. I, si vol sobreviure, la democràcia necessita un mínim d’esta veritat. Estem segurs que el papa Francesc es preocupa per la manera de com s’utilitza i es genera la informació. Perquè, en definitiva, ell i moltes persones com ell demanem «una comunicació al servici de l’ésser humà». Una comunicació basada en l’ètica, i no en la utilització dels altres, en la banalitat, la manipulació o en la mentida. Quan encara era arquebisbe de Buenos Aires, parlava de «les dictadures que han intentat apoderar-se dels mitjans de comunicació i d’imposar les regles a la professió periodística». Però d’això fa vint anys. I en vint anys el teixit mediàtic del món occidental democràtic ha canviat. Moltíssim.

Ara pocs mitjans de comunicació podrien recordar-nos el Pnyx, la plaça pública atenenca. Potser encara la BBC, que a banda de donar fets contrastats, també ens oferix una diversitat d’arguments. En definitiva, ens tracta com a éssers intel·ligents, amb criteri. En esta trajectòria s’inclou el prestigi d’un mitjà de comunicació digníssim. Perquè, en general, tota democràcia amb uns mitjans de comunicació públics dignes hauria de doblar-los el pressupost. I és directament proporcional: uns mitjans de comunicació plurals, de qualitat i de servici públic demostren que darrere hi ha una societat amb una bona salut democràtica. Els poders públics –els nostres representants‒ haurien de cuidar la salut dels mitjans de comunicació i els canals d’informació. De la mateixa manera haurien de fer-ho amb la Sanitat Pública i l’Educació, la Innovació i la Investigació. Perquè són estructures humanes fonamentals per a mantenir el tenor d’una societat culta, divertida, ben informada, educada i respectuosa.

Quina és la vostra dieta mediàtica? Hi sou selectius? Què consumiu? Aneu compulsivament a engegar la pantalla de la tele? De l’ordinador? Com ho consumiu? El que vos posen? Busqueu cosetes? Vos deixeu narcotitzar per restes de quiròfan i xafarderies diverses? Si una societat té com a referent Belén Esteban i s’oblida de totes i tots els ciutadans que estan lluitant en plataformes per la igualtat, la dignificació social..., és que no anem bé. Perquè en alguns casos la televisió no és nutritiva. Quan acabeu d’ingerir-la, vos venen ganes d’agredir algú? D’envair Polònia? Aleshores vos han sembrat la crispació dins del cos i de l’ànima. Estem intoxicats. Perquè per a aconseguir persones ben informades i, per això, més educades i solidàries, necessitarem innovació tecnològica, bones pràctiques empresarials, una verificació dels fets i educació digital. En definitiva, necessitarem cultura democràtica mediàtica.

Dit d’una altra manera, com diu el Papa: hem d’aconseguir el valor per a rebutjar aquells relats «que són falsos i malvats». En definitiva, defugir la «triperia» mediàtica, fer fora la manipulació que ens aliena, alimentar-nos amb més verdura audiovisual i dir «no» a tants greixos poliinsaturats banals i fètids. O, com diria el genial Groucho Marx, «jo trobe la televisió bastant educativa: quan algú la posa en marxa, vaig a l’altra habitació i agafe un bon llibre».

Quina és la vostra dieta mediàtica? Hi sou selectius? Què consumiu? Aneu compulsivament a engegar la pantalla de la tele? De l’ordinador? Com ho consumiu? El que vos posen? Busqueu cosetes?