Pares, educadors, pastors, catequistes..., són sabedors de la gran dificultat que hi ha hui per a iniciar en la fe. Les causes són moltes i estan de sobra explicitades, encara que per a mi les dos més importants són la mentalitat neoliberal que s’ha apoderat del món i el tancament de l’estructura eclesiàstica a comprendre el món actual.

La província eclesiàstica valentina va publicar l’any passat un document intitulat La iniciació cristiana. És una joieta, tant per la seua senzillesa com per la claredat de conceptes teològics i la comprensió que té de la realitat actual. Parla molt i bé de l’itinerari d’acompanyament en la iniciació, dels seus protagonistes, les metes i dels mètodes a seguir. Aconselle la seua lectura a tots els qui participen en eixa exquisida missió.

Però (sempre hi ha un però, amics lectors) el document de què parlem té encara el tret o biaix de la «por a la llibertat» perquè tant el bateig com l’eucaristia s’impartixen sense comptar amb l’adhesió personal a Crist. Es demana, això sí, molt esforç, molta prudència i sensibilitat als pastors i catequistes, però als qui rebran eixos sagraments no es demana més que siguen pacients i que facen el que els diguem.

Quan els missioners arrians i catòlics convertiren els reis bàrbars es convertia tota la societat, grans i menuts, creients de veres, dubtosos o simplement obedients al cap social, perquè una de les característiques dels pobles bàrbars era la fidelitat al cabdill que personificava la llei i la seguretat. És ací, més encara que en la Roma constantiniana, on es basa la cristiandat feudal europea, de la mateixa manera que es fonamenten les nacions i estats actuals.

Però eixa solució de ser o no cristià si eres o no eres batejat independentment de la teua fe personal, era pròpia dels pobles on la llibertat personal pràcticament no comptava. Eren persones fortament i imperiosament sotmeses a la societat a què pertanyien. Després venia la labor de les esglésies per a profunditzar, acceptar i mantindre la fe. ¡Quants sants han eixit d’eixes societats! Molts, a Déu gràcies, però també tenia les seues tràgiques ombres, com, per exemple, les inquisicions i expulsions que no eren més que instruments socials que necessitaven per a evitar el pensament i la llibertat personal quan no concordaven amb la mentalitat social.

Hui, junt amb altres, s’ha produït el miracle de l’acceptació de la llibertat personal com un dret bàsic i fonamental per a la convivència i el futur de la humanitat. Ha costat més de quatre segles, però ací està i és innegable. S’ha assolit el reconeiximent de la llibertat humana que els hagiògrafs van plasmar ja en el tercer capítol de la Sagrada Escriptura (Gn 3) per a indicar quina és l’estructura personal del ser humà que ve de la creació. ¡Ah!, però això condiciona l’evangelització i el treball de la iniciació cristiana a la qual ens referim.

I eixa, amics meus, és la mancança que li trobe en el document La iniciació cristiana, perquè no obri cap perspectiva de canvi en el camí tradicional de la iniciació, mantenint l’estructura clàssica de pensament. Jo ja sé que és difícil un canvi de tal magnitud, però, precisament per ser d’eixa categoria, cal un altre plantejament a hores d’ara i per al futur.

Ja sabem que (gràcies a Déu també) hui tota persona que demana un sagrament d’iniciació o una oració fúnebre o una benedicció nupcial, d’alguna manera té una actitud oberta a la transcendència per mínima i personal que siga. Doncs... ¿per què no fer un ritu de benedicció cristina de la vida i a partir d’ací il·luminar i acompanyar eixa actitud per tal que es vaja acceptant la salvació de Crist amb tota la llibertat i profunditat possible en cada etapa de la història vital? Ja que, com diu l’apòstol, «per la fe del cor arribem a la justificació i per la professió dels llavis a la salvació» (Rom 10,10).

És molt complicat un canvi d’eixa categoria, sí, però cal començar a pensar-hi, no siga cosa que a poc a poc, amb un goteig imparable, les persones vagen abandonant eixa actitud de recerca de la transcendència en la cultura cristiana en considerar que eixos ritus no tenen cap sentit per a la seua llibertat.

Per últim, la referència i exigència que el document demana als padrins hui és totalment impracticable, donada la forta arrel familiar que té en la nostra societat. I, conseqüentment, demanar, per exemple, que una persona reba la Confirmació simplement perquè li ho exigixen per a ser padrí o padrina, accentua encara més eixa mancança de llibertat en el seguiment de Jesús a la qual ens referim. Omplirem els llibres sacramentals, sí, però la senda d’iniciació en la fe no s’haurà obert per a eixa persona.

Per on cal renovar la catequesi? El papa Francesc inicia la renovació de la catequesi en el món amb l’objectiu de «mantindre sempre actual l’Evangeli de Jesucrist perquè siga el suport d’un testimoniatge coherent». Així ho afirma el president del Consell Pontifici per a la Nova Evangelització, Rino Fisichella, que ha presentat recentment el Directori per a la Catequesi que ha elaborat el seu dicasteri. El Vaticà deixa clar que este nou Directori està en perfecta continuïtat amb els dos anteriors: el Directori Catequístic General aprovat per sant Pau VI en 1971 i el Directori General per a la Catequesi, al qual Joan Pau II va donar llum verda en 1997.

«La breu panoràmica històrica mostra que cada Directori ha sigut redactat seguint alguns importants documents del Magisteri. El primer va tindre com a referència l’ensenyament conciliar; el segon, el Catecisme de l’Església Catòlica; i este, el Sínode sobre ‘La nova evangelització i la transmissió de la fe cristiana’, al costat de l’exhortació Evangelii gaudium. En els tres textos hi han exigències comunes com són la finalitat i les tasques de la catequesi, mentre que cada un es caracteritza pel seu nou context històric i per l’actualització del Magisteri», indica Fisichella.

Un comentari breu. Tots estos documents utilitzen un llenguatge que caldria sotmetre a una dieta d’aprimament. Falten expressions per a omplir d’entusiasme el dia a dia de la catequesi. En la majoria de les parròquies s’està realitzant una catequesi feliç, gaudint de les coses bones que té la vida. Valorem la catequesi corrent, perquè els xiquets aprenguen a aprofundir en el sentit de la vida amb idees, amb diàlegs, amb oració... Al cap i a la fi, la catequesi és una activitat comunitària en viu i en directe, per a passar una bona estona coneixent el Senyor Jesús.

Sempre volem que les coses siguen clares i estables, però quasi mai ho són (excepte en el món conceptual, que és un món creat per i per a nosaltres) perquè en la realitat existencial tot canvia contínuament i la mateixa dinàmica vital fa que apareguen novetats reals que no ens podíem imaginar.

Incloent tot allò que estem projectant, preparant i, àdhuc, provocant, la realitat sempre és inesperada, diversa al plantejament i sorprenent.

Ho dic perquè hi ha molts cristians que pensen que tot està ja clar i que les coses no han de fer més que repetir el pla assolit, considerant les novetats inoportunes, estrambòtiques o, amb més força, que van contra el pla marcat per Déu.

Naturalment, no es pot obviar que, si els fidels en tal quantitat són d'un pensament determinat, és perquè hi ha un grup important de pastors d'eixe mateix pensament. Dient-ho més clar, la mentalitat dels fidels es correspon exactament en la mateixa proporció a la mentalitat dels pastors. Em direu, amics lectors: No te’n passes; això depén del sistema. Però vos conteste: El sistema depén dels qui el regixen.

Però tornem al principi. La veritat és que hi ha realitats que sobrepassen en molt la cosa projectada i la mateixa vida sempre apareix amb formes i sentits inesperats.

El feminisme és una d'eixes novetats, no sols per allò que pretén pragmàticament sinó per la forma, la manera, el tarannà amb què es presenta, que va mol més enllà de tot el que els seus defensors esperaven. En l'Església la seua aparició actual desborda els límits del plantejament catòlic que parla, clar, de la dignitat dels dos sexes com a imatge de Déu, de la complementarietat, de la igualtat en dignitat, etc., però que també assumix uns rols considerats naturals, uns treballs que corresponen a un o altre per la mateixa natura, una ubicació social predeterminada i unes distintes capacitats ja previstes pel Creador.

El feminisme actual va molt més enllà perquè parla de la persona humana (mascle, femella o les seues variants) com a centre de la proposta i, per tant, allò que la persona humana és no són les seues funcions socials, ni els seus treballs, ni la seua diferenciació sexual, ni la seua història, ni la seua capacitat reproductiva, ni la seua necessària condició genètica.

No. Allò que la persona és està més fondo que tot açò, perquè la persona humana segons l'Escriptura Sagrada és imatge i semblança de Déu, cocreadora del món i amb capacitat de tal llibertat que, àdhuc, pot enfrontar-se amb el pla del Creador. Per això, cadascuna de les persones d'este món serà jutjada per les seues obres (Mt) i no per les seues idees, ni per la seua religiositat, ni per la seua ideologia, ni per les seues condicions, ni les seues necessitats, sinó per allò que ha fet amb la seua llibertat, quan podia exercir-la, és clar.

Tal absoluta proposició de la dona com a persona sense cap condicionament, és el que ha fet l'eclosió, increïble, meravellosa i fecunda del feminisme, perquè amb eixa concepció cap límit es deu admetre, cap necessitat social pot ser determinant, cap necessitat peremptòria pot canviar la proposta. La persona humana dona ha de tindre tot el ventall de possibilitats obert en el mateix sentit que el té la persona humana baró.

Estic —deu estar clar, amics meus— referint-me a la proposició del ser persona, sent sabedor que el condicionament cultural, la necessitat social, la diferència d'oportunitats, les capacitats personals... alteren en cada persona concreta, en cada infanta o infant que ix a este món, en cadascú de nosaltres, eixa concepció de la dignitat personal i que la seua realització depén de moltes coses.

Però... les pretensions i metes del ser humà, l'aspiració definitiva, no han de ser alterades per les qüestions pragmàtiques, culturals o històriques (eixes condicions que tant proclama com a inevitables el neoliberalisme) que fan tremolar l'existència de cada persona, sinó que s’han de mantindre nítides i diàfanes per a poder construir un món millor. Un món que encara no hi és, però que esperem que siga, perquè la meta està clara.

Crec que cap cristià podrà negar açò, almenys com a plantejament teòric.

I ara comença la meua crítica, no sols a la mentalitat de molts cristians, sinó també a l'estructura jeràrquica de l'Església que no s'adona del radical canvi de paradigma que suposa la idea feminista com un repte (que com totes les idees humanes està plena de fils, de plecs, diferències, flocs... que es poden criticar), una nova mentalitat que, per a mi, no sols cal il·luminar des de la Bona Nova de Jesús sinó que naix del mateix cor d'eixa Nova.

Efectivament, em sembla que l'estructura eclesiàstica considera l'eclosió feminista com una qüestió passatgera, un fum emotiu que ja passarà i que, a més, està incitat per gent insidiosa i disconforme, però... quan veig com se n'alegren les dones (velles, adultes, jóvens, de distinta cultura i classe social) de cada victòria d'una dona en qualsevol activitat tant en esport, en ciència, en religió, en política..., pense que no es tracta d'una moda sinó del triomf d'un anhel, més encara, d'una necessitat de l'evolució humana en la llarga marxa de construir el món que el Creador vol.

Ja sé que hi ha dones que es queixen i no accepten eixa visió joiosa, però, almenys les que jo conec d'eixe tarannà, tenen un bany molt fort d'ideologia rància, a més de constituir una minoria menudíssima.

Ara veurem les conclusions d'un Sínode diocesà que, evidentment, no pot tindre la pretensió de canviar l'Església universal, però sí que té l'obligació de plantejar interrogants, iniciar línies de pensament, presentar noves maneres dins de l'evolució de la fe.

I dins de l'immens marc de qüestions possibles i necessàries, una d'elles és el lloc que la dona ha d'ocupar en l'Església

Jo tinc esperança en les generacions actuals. M’interessa comprendre el món de hui, aprofundint en la consciència, i aportant esperança. Per a mi, la nostra época és axial. Som molts els que sentim que les pràctiques espirituals dels nostres avantpassats han deixat de funcionar per a la nostra època. Personalment, busque superar la cosmovisió que m’he trobat en nàixer. Com som les persones de la nostra era?

Comenta el filòsof i escriptor Javier Gomá: «Som fills de la il·lustració i del romanticisme, de la subjectivitat moderna. Per als antics (Aristòtil), la part estava subordinada al tot. La gran novetat de la consciència moderna convertix eixa fórmula en incompleta (no falsa): l’interés particular cedix davant de l’interés general, però l’interés general cedix davant de la dignitat individual que és resistent a tot (també a l’interés general, al bé comú...). El jo com a posseïdor d’una dignitat infinita. Això és radicalment nou; no havia ocorregut ni a Grècia, ni en el renaixement. Hui tots devem respecte a la dignitat de les persones. Inviolable, absoluta, immanent, anònima. Dignitat de la qual és posseïdora tot home o dona».

Conversava amb un vell professor sobre la consciència actual de l’individu modern, i parlavem de temes diferents: feminisme radical, homosexualitat, avortament, fecundació in vitro, etc.. Arribavem a la conclusió de que no li falta raó al papa emèrit Benet XVI quan es referix a la «dictadura mundial d’ideologies aparentment humanistes» que s´estan fomentant de manera desviada.

Algunes preocupacions: Serà possible afrontar estos problemes de forma moderna (única, singular i irrepetible)?

Vivim una època de desassossec que està afectant individus del món civilitzat de regions molt distants entre si, i que està desembocant en canvis fonamentals per a la humanitat. Els canvis que s’estan gestant són de tal magnitud com no els ha coneguts la cultura en tota la seua història. Conseqüències culturals sense precedents, a partir d’una visió igualitària. I ens cal comprendre el caràcter humanitzador que ha de tindre per al pensament modern, l´assumir determinats límits.

Tenim el repte de pensar esta nova época. Estem en una nova civilització, basada en un principi igualitari. Les diferències són accidentals, i el substantiu és la nostra dignitat que és igual per a tots.

Mai no podrem -no volem- tornar a l’època anterior a la modernitat subjectiva. Tampoc volem conformar-nos amb les desviacions. No tenim models en què inspirar-nos. Però tenim esperança per a pensar en l´home i en la dona del món de hui, doncs “una gran filosofia no és la que instal·la la veritat definitiva, és la que produïx una inquietud... La fe que més li agrada a Déu és l’esperança” (Charles Péguy).