ESPIRITUALITAT FORMA DE VIDA

La Saviesa és necessària per a tothom, però per a un cristià és essencial perquè només el Pare li la pot concedir, i no diguem més si eixe cristià és un pastor. «¿A on anirem, Senyor? Només tu tens paraules de vida eterna» (Jn 6,68).

En un món, gràcies a Déu, tan plural i amb un alt grau de llibertat on el que compta cada dia més és el benestar econòmic, els pastors de qualsevol espiritualitat es presenten davant dels altres com a persones que volen ajudar els altres a arribar al més fondo de cadascú. Però ¿d’on trauen ells eixa saviesa que diuen haver arribat a assolir i que volen comunicar? ¿D’on beuen eixa pretesa riquesa que diuen que han experimentat?

Evidentment eixa profunditat no és congènita, ni ve dels estudis fets, ni de l’elucubració intel·lectual, ni de la ideologia, ni del càrrec que s’ocupa. No. Eixa riquesa ve de la recerca personal de la Saviesa (Sir 1,5), però... la Saviesa és esquiva, s’amaga i fuig dels savis i entesos, dels superbs i arrogants, dels manipuladors i dels buscadors de la vida fàcil, dels obsessionats pel dogma. La Saviesa vol que la busquen de nit i de dia, en la sort i el fracàs, en la salut i en la malaltia... i només els esforçats poden anar lentament fruint de la seua mel i delícia. Això és el que afirmen les Escriptures Sagrades (Sir 15,7-8)

Però per a trobar-la són necessàries unes actituds que tampoc són còmodes d’adquirir per a qualsevol persona, puix que la Saviesa no s’amaga ni és esquiva perquè no vol que la trobem; tot al contrari, ho fa perquè sense unes actituds determinades mai l’encontraríem. Cal que la busquem amb unes actituds fondes i personals (Sv 6,16-18)

Clar! Ens cal una gran dosi d’humanitat i sentir-nos part de la creació, de tal manera que cap creatura ens siga indiferent, per a complir el manament primer: «Créixer, multiplicar-se, omplir la terra i desentranyar-la... guardant i conreant el jardí» (Gn 1 i 2). Cal que sapiem i acceptem qui som: mamífers reflexius amb totes les seues contradiccions o, si voleu dir-ho de forma més clàssica, mamífers amb esperit, però mai herois o semideus. Cal que no esperem milacres, perquè eixa és la temptació de la persona religiosa: «Digues que eixes pedres es transformen en pa» (Mt 4,3). Hem de tindre una actitud constructiva amb tots els esforços que fa la humanitat, però no podem pensar que els seguidors de Jesús ho poden canviar tot immediatament: «No temptaràs el Senyor, el teu Déu» (Mt 4,7). Les temptacions de Jesús en el desert són el resum de les que tingué ell i de les que té tant cada cristià com la mateixa Església. Temptacions perpètues.

La humilitat i la paciència són absolutament necessàries. Una gran dosi de resiliència davant dels entrebancs de la vida ens acostarà cada dia més a la Saviesa. Igualment, sentir-se un més, i només un més, dels set mil cinc-cents milions de persones de la nostra generació que alenen ara; mirant sempre avant i sense voler refer el que està fet abans; adonant-se que Déu no necessita el nostre culte ni el poden engrandir les nostres benediccions, sinó que la seua voluntat és que sigam cocreadors d’este meravellós univers que encara està expandint-se i del qual participa la humanitat sencera generació rere generació; la dolçor, la misericòrdia, la generositat i, per descomptat, el perdó que reompli l’escabrositat de les relacions humanes.

La gent major sap per experiència que la «saviesa humana» és «tonteria» per a Déu, perquè aïllats som menys que res, però eixa saviesa humana, la ciència, la filosofia... (que no la tenen uns a soles sinó que és el cúmul dels esforços de la humanitat) ens fa comprendre millor la realitat i ens prepara millor a la «pregunta» que li hem de fer a la Saviesa, perquè tota recerca suposa una pregunta sobre mi o sobre el món. Però per a preguntar bé cal fer-ho amb eixes actituds avantdites i moltes altres que podem anar acumulant en el nostre bagatge existencial si hem cregut en Jesús, no si a soles hem cregut en els dogmes o en les estructures. Els dogmes i estructures són absolutament necessaris al ser humà, però com altres coses són... un mal necessari.

Així que l’actitud de recerca de la Saviesa és l’espiritualitat humana, eixa és l’espiritualitat de Jesús, eixa ha de ser l’espiritualitat dels ministres de l’Església; una espiritualitat humanista en tots els aspectes.

Per desgràcia ‒almenys per a mi‒ la tradició eclesiàstica ha interpretat el que Jesús diu per a tots els cristians com si ho diguera només als ministres de l’Església. Sí, perquè la famosa i preciosa oració sacerdotal no la fa el nostre Senyor pensant en els capellans sinó en tots els seus seguidors, dones i hòmens: «Ells l’han acollida [la meua paraula]... No pregue només per estos, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seua paraula» (Jn 17). Per no pensar que ha sigut un gran lladronici històric, pensarem que la tradició eclesiàstica al dir «oració sacerdotal» es referia al sacerdoci comú dels fidels... Deixem-ho així.

Sí, amics, l’espiritualitat sacerdotal no pot ser distinta de la de qualsevol persona que seguisca al Senyor i que vulga seguir el manament bíblic primigeni. Una espiritualitat humanista, encarnada en cada cultura i generació, que sempre es pregunta: ¿què faria Jesús ara? Si ho preguntem amb les actituds i condicions adients, la Saviesa ens donarà la resposta, perquè Jesús de Natzaret és la Saviesa encarnada que, humanitzada per a tota l’eternitat, està asseguda a la dreta del Pare.

ESPIRITUALITAT FORMA DE VIDA

El cardenal Omella, al retorn de la seua visita recent a Roma, expressava: «el Papa ens ha demanat que treballem units contra els problemes d’Espanya».

La meua pregunta: ¿Com podrem continuar evolucionant a Espanya i a l’Església universal des d’un eclesiasticisme doctrinal estret cap a un humanisme cristià integral, per a desenvolupar els camins de la unitat? Per a mi este és el debat que hui té verdadera importància històrica. Una qüestió que ve des de lluny, i que hem de continuar madurant la forma.

Diré el que jo veig, amb tot el respecte: urgix que fidels i pastors ens transformem en algunes de les actituds religioses. Encara massa jerarques piadosos estan convençuts que no necessiten aprendre res de nou... No obstant això, tots hem d’obrir-nos a una nova forma de vida cristiana, encara que supose un tall dràstic i dolorós amb la concepció anterior.

Seguim amb massa eclesiàstics d’una fe molt sòlida, amb virtuts, però d’una formació molt deficient. La sensació que hi ha un esperit inquisitorial a l’Església seguix ací, i això no és saludable. Cal continuar obrint vies de diàleg.

Hem arribat al present seguint un llarg camí que és el que fa intel·ligible el que som; si ens quedem en el passat, no entendrem bé el que som. Cal continuar comunicant el que som i el que volem. El pessimisme consistix a quedar-se encartonats, mirant només cap a dins.

La Congregació per a la Doctrina de la Fe continua amonestant determinats pastors i teòlegs perquè els considera contraris a la doctrina de l’Església. Fa molt pocs dies publicava un text duríssim sobre l’avortament, l’eutanàsia i el suïcidi deliberat. Jo pense: ¿Este document servirà per a obrir vies de diàleg en doble direcció?

La institució eclesial torna amb el tretze són tretze, com és natural, però igual que abans, amb les mateixes reiteracions moralistes, canonistes i teològiques de sempre. ¿S’estan obrint nous processos per a disminuir el nombre d’avortaments anuals? ¿O simplement ens quedem a pontificar en documents que venen des de lluny? ¿Fan documents que impulsen una nova pastoral més pràctica?.

¿Una mica més a prohibir, posant en un compromís els pastors que busquen obrir camins, donant a entendre que són bojos o vulgars revolucionaris? ¿Alguna nova reflexió en matèria sexual o d’ideologia de gènere? Així adquirixen sentit ple les paraules de Jesús: «Els publicans i les prostitutes vos porten la davantera en el camí del regne de Déu».

Cada vegada som més els laics que apostem per un canvi de paradigma civilitzatori en què la vulnerabilitat i la curació siguen els pilars fonamentals de la nova època en què estem immersos. Abans que membres d’una institució, som cuidadors i germans del món sencer.

Tots els sers vivents som vulnerables. Necessitem més testimonis que doctrinaris. Una nova proposta intel·lectual i moral amb conseqüències noves. «Ha arribat l’hora d’un canvi fonamental: passar d’una civilització de Logos a una d´Holos (Lasloz, Hervin: Cómo el nuevo paradigma científico puede transformar la sociedad, Barcelona, Kairos 2013)» (José Laguna: Quaderns Cristianisme i justícia, 219, p. 21).

Som conscients que ens urgix la unitat, però ¿serem capaços tots, jerarquia i fidels, d’evolucionar cap a un nou paradigma? ¡Hi ha una capacitat més gran de contraatacar amb el testimoniatge i de fer pensar a l’home del nostre temps! No sols cal aclarir amb doctrina, cal curar amb obres. ¡Que lluny estan els dirigents religiosos de presentar-se com a indignes de crèdit! I de recapacitar, demanant perdó en cada document, sobre la història que els acompanya (pederàstia, etc.).

----------------

Fomentar l’educació integral de la persona és un dels objectius principals que ha de potenciar la Universitat Catòlica de València, segons el seu Gran Canceller, el cardenal Cañizares, tal com va destacar en l’obertura de curs celebrat recentment. Però, a més, el cardenal va aprofitar les seues paraules en el tancament de l’acte per a llançar una dura crítica al projecte de llei de Memòria Democràtica aprovat recentment pel Govern. Per a Cañizares es tracta d’una proposta que no afavorix la concòrdia i s’oposa a l’esperit de la Transició. En la seua opinió es tracta d’«un atropellament» que té molt poc de democràtic i retrotrau Espanya a l’any 1939. L’arquebisbe de València va indicar també que els governs han de treballar per la «justícia i la pau» i que iniciatives d’este tipus no l’afavorixen. Al costat del cardenal va presidir també l’acte el rector de la UCV, José Manuel Pagán. El rector va aprofitar per a criticar el projecte de llei de l’eutanàsia en el Congrés. En l’acte van participar la secretària autonòmica d’Universitats, Carmen Bevià; el delegat de defensa de la Comunitat Valenciana, Rafael Morenza; i el president de la Diputació de València, Antonio Gaspar. A més, també van assistir autoritats universitàries com el rector de la Universitat Cardenal Herrera CEU, Vicente Navarro de Luján o la rectora de la Universitat Internacional de València (VIU), Eva Maria Giner.

El títol d’este article definix el desafiament humanista en el qual es troba la Universitat Catòlica de València Sant Vicent Màrtir, i amb ella també la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer. Una Universitat que ha de convocar hòmens i dones de ment influent i humanitària, amb un to conciliador i, sobretot, amb una nova forma de vida d’alumnat i professorat per a continuar creixent en unitat. Una Universitat que ha de ser fonamentalment més optimista en l’humà que la resta de les universitats civils, respecte al potencial compassiu i al moment històric que ens ha tocat viure.

Hi ha qui afirma que la universitat pública li porta la davantera en l’humà a la universitat catòlica... ¿S’encerta quan se li demana a la UC que realitze la seua missió humanista des de l’amor a la llibertat, sense entregar-se conscientment o inconscientment a cap facció, sensibilitat, o partit?

Els desafiaments dels assumptes socials i les lleis desviades que es puguen generar, si es tracten de manera moderada, s’acosten més als evangelis, perquè «perniciosa és la medicina que en compte de curar, mata» (Erasme). Cal aprendre a debatre, a dialogar, des del moll dels problemes, amb rigor filosòfic i teològic: ser màrtirs per Crist, és desitjable, si un té forces per a això; màrtir per les diatribes dels dirigents eclesiàstics, jo no desitge ser-ho.

A tots ens urgix desenvolupar una nova forma de vida, més dialògica i moderada, per a continuar creixent en unitat.