De Joan Carbonell només sabem que era prevere i mestre en Arts i Teologia. En 1502 va publicar una hagiografia de Josep, espòs de Maria, de la qual oferim el següent fragment. També va traduir del llatí l’obra de Joan Alemany De la venguda de l’Anticrist (València 1520). En el títol complet de La Ystòria de Joseph es diu que l’ha traduïda del llatí, però és més probable que realment siga una obra original. Escriu en valenciana prosa, imitant l’estil de Roís de Corella. En el capítol VII exposa les dos opinions sobre quina era l’edat de Josep quan s’esposà amb Maria i confessa la seua preferència per la de Joan Gerson, que diu que tenia cinquanta anys i que, per tant, era jove. Fins i tot ara ens resulta difícil considerar jove a un home de cinquanta anys. En tot cas, considera Joan Carbonell, els serveis que va fer Josep a Maria eren més de jove que de vell. Explica també per què l’Església permet que el pinten vell.

Capítol VII. Que mostra de quina edat era sant Josep quan s’esposà amb nostra Senyora.

Solen comunament demanar els devots de quina edat era sant Josep quan s’esposà amb nostra Senyora. Trobe jo ací dos opinions. La primera és en el libre que es diu De la infància del Salvador, el qual, segons sentè ncia dels doctors, é s dit apò crif, ç o é s, no aprovat (1). I diu que sant Josep quan s’esposà amb nostra Senyora era molt vell i quasi corbat per vellea. I mostra’s per ç o que en aquell libre raona per què ell, portant la vara en la mà, al temple la portà amagadament i amb molta vergonya tement no fos escarnit i reputada immediatament la vellea.

Aquesta opinió, si amb raó serà vista, és molt dèbil i flaca segons mostra Joan Gerson, canceller de París, el qual té per conclusió certa que el gloriós Josep quan s’esposà era de cinquanta anys amb nostra Senyora. I, per consegüent, diu, era jove dispost, el més bell home del món, ros, blanc, no gens corbat per vellea ni fred en natura, mes obrumbrat (2) per la gràcia que pot més obrar en conservar la virginitat i castedat d’aquell en qui reposa que no és la vellea, com et mostra l’experiència d’alguns vells luxuriosos (com foren aquells de Susanna que anaren i seguiren els apetits sensuals) dels quals testifica Sè neca dient que són acomparats als malalts, els quals, com no poden menjar de la carn, beuen del brou.

I, per consegüent, segons ma sentència dic que, per llevar de Josep el culpable ardor, no és mester ésser estat vell esposat, majorment si seran considerats els efectes dels serveis que Josep a l’esposada seua santíssima havia de fer, els quals obsequis i serveis eren més de jove que de vell, el qual més és mester sia servit que no que serveixca.

Miren els devots l’anar en Betlem, miren el fugir en Egipte, miren per la pobredat d’aquells en treballs cercar el seu viure. Açò no é s de vell, mes é s home esforçat.

I, si als devots en els retaules com a vell i molt vell aquell veig es presente (volent-ho l’Església), no repugna a nostre parlar d’aquella la devota i pia permissió, car té respecte a la madurea de la pensa virginal i castedat per virtut estimada, les quals coses l’home interior fan vell encara que l’exterior sia jove. O per altra causa l’Església santa permet que es pinte vell, car segueix l’antiga consuetud i pràctica la qual pinta Josep antiquíssim, perquè la virginitat de nostra Senyora en els cristians d’aquell temps no era tan radicada com en nosaltres, doncs, puix la fe de la virginitat ens dona notícia tanta, sens dubte creurem Josep é sser jove. Confirma tot el que dic Isaïes profeta dient: «S’alegrarà l’esposat amb l’esposada i habitarà el jove amb la verge». La glossa ordinària diu, ç o é s, Josep amb Maria.

                                                                                                                                                                                                                         (Fragment adaptat)

(1) Es refereix al text apòcrif Liber de infantia Salvatoris o Llibre de la Nativitat de Maria.

(2) Cobert.

Nota. La ystòria de Joseph, fill de Elý e spòs de la sacratí ssima Verge Maria, traduÿda de latí en romanç de diversos doctors, e ordenada per lo reverent mestre Johan Carbonel, prevere, e indigne maestre en sacra theologia s’acabà d’imprimir a València el 4 de desembre de 1502 a casa de Cristò fol Koffman. Només es conserva un exemplar a la Biblioteca de la Universitat de València. Hi ha edició facsímil i traducció al castellà de José de Jesús María: «El primer libro español sobre San José. La ystòria de Joseph (1502)», en Estudios Josefinos, 56 (2002), pp. 149-237. Emili Casanova n’ha fet l’edició i estudi recent en Rosa CASTAÑER y Vicente LAGÜÉNS (eds.): «De moneda nunca usada». Estudios dedicados a José María Enguita Utrilla, Institución Fernando el Católico, Saragossa 2010, pp. 201-218.