Recentment, al Seminari de Montcada, es demanava als laics donar la seua veu al clam d’eixes veus. I allí mateix vam poder escoltar milers de veus que cal discernir. Els laics dialogaven sobre la següent qüestió: «Donem algunes raons per les quals els cristians necessitem formació i quin tipus concret és la que estem necessitant». I en la posada en comú es llegia una aportació quilomètrica de paraules, entre les quals apareixia una actitud: parlar menys i treballar més. Em vaig quedar amb això. Esta ha de ser la manera de situar-nos davant del món en la línia del Concili Vaticà II: parlar menys i treballar més. El més important d’este congrés laical és vore amb claredat els camins a recórrer en el futur immediat, a mitjà i llarg termini.

Per a recórrer camins fan falta ganes, fa falta passió per a pujar el nivell. Com aconseguir-ho? Amb l’amor de Déu, que quan és acollit en el cor, tot ho canvia (Magnificat). Es podia albirar que els nostres laics estan en procés... Tot és molt lent. La realitat és molt dura, i cal estar disposats a morir per allò en què es creu. «Les meues causes valen més que la meua vida» (Pere Casaldàliga). Hi ha causes que donen sentit a una vida plena de Vida. Lluitar per a obrir camí a l’Evangeli; lluitar per la solidaritat. Camins de santedat.

Confiança, fidelitat, responsabilitat, esperança en tot el que està passant en estos moments en la nostra diòcesi. Es pot fer més? «Sí, una mica més sempre es pot fer...», diu en alguna ocasió el nostre benvolgut cardenal-arquebisbe don Antonio: sempre es pot una mica més... a pesar de les dificultats.

El mateix dia del Congrés de laics, i de tornada de la setmana d’exercicis a Sant Esperit, hi havia un africà esperant a la porta de la parròquia, i em deia plorant: «No puc més. Fa fred. Ja no puc continuar vivint davall del pont...». Què podem fer? De manera immediata li vaig escriure un whatsapp a un responsable de Caritas diocesana: «Em ve gent que està dormint davall del pont. En el projecte d’AVSA de Vallada i de Xàtiva no ens en caben més, impossible... On els puc enviar? Coneixes algun lloc?» I ací la resposta: «En estos moments no tenim res lliure. Els nostres pisos, plens! Encara estem acabant les obres del centre de nit que obrirà al desembre».

Germans, esta ha de ser la prioritat primera del Sínode: obrir algun temple al centre de València, com el pare Àngel fa a Madrid. Hi ha jerarques que no ho entenen, i no em referisc al pare bisbe ni a les persones de Caritas. La prioritat que s´ha de vislumbrar no està a fer una casa per als sacerdots, encara que calga dur-la a terme.

Hem de combatre la injusta llei d’estrangeria (i unes altres) en els actuals partits polítics amb cristians adults compromesos. Però res d’això vaig escoltar en el Congrés de laics. Cal pressionar, amb una mentalitat martirial actual (no de guerra civil...!). Estes són les veus que clamen (Mat 25, 12). Esta és la formació que necessitem: Benaurats. Ací es verifica l’autenticitat de l’Església; en la praxi no menys que en l’ortodòxia. Encara que per a aconseguir-ho calga treballar més i parlar menys. Mà a l’obra!